Debat: Frida Parla

PAC 1.5: La meva aportació al debat Frida Parla on el bàndol verd argumentarà a favor de la tecnologia com a vincle amb la sensibilitat, l’art i les necessitats més humanes:
Com diu Castells (2000), “el que fa Internet es processar la virtualitat i la transforma en la nostra realitat, constituint la societat xarxa, que es la societat en la que vivim”.

Estem davant duna societat on convergeixen les telecomunicacions, la informació i els mitjans tecnològics. Apareixen nous productes i serveis, altres tipus d’empreses, treballs, professions i en general una nova economia. A causa d'això esdevé una nova organització social, on apareixen noves institucions, noves formes legislatives. I com tot canvi important, es redefineix la nostra manera de pensar, els fenòmens culturals, els comportaments i els nostres valors que ens han portat cap a la societat del coneixement o de la informació. Un conjunt d’innovacions tecnològiques transcendentals que podem considerar com a causa i no pas conseqüència, d’una transformació social, que prolonga el nostre món, però que també el divideix, en els que disposem d’aquesta tecnologia i aquells que no la disposen.
Així, d’alguna manera i en el cas que ens ocupa, cada una de les entitats que conformen aquest entramat adquireix significat en relació amb les altres, arribant a tenir sentit interactivament, mitjançant la seva interfície especifica i desplaçant la realitat de les relacions i interaccions mes enllà del nostre cos, esdevenint una xarxa tecnica però també social.

Podem acompanyar els nostres textos amb símbols, emoticones i gestos, que formen part de la comunicació no verbal i ens serveixen com a senyals d’un context interactiu socioemocional. Impulsos, emocions i espontaneïtat, ens ajuden a definir els nostres propis missatges. Missatges que podem llençar d’una manera general, sense dirigir-nos concretament a un determinat usuari, podent augmentar l’audiència, aconseguint que la informació circuli, conformant la commutació, i establint relacions amb altres entitats com per exemple econòmiques, immobiliàries, productes, i d’altres serveis. Així doncs interaccionem amb un nombre quasi be il·limitat d’usuaris i també ho fem amb alguns objectes, per tal de comunicar-nos i inclús també a voltes motivats pel fet d’establir relacions amb els altres, divertir-nos, recrear-nos i mostrar la nostra imaginació, inclús allunyar-nos de certs estigmes. Com diu Sherry Turkle, permet generar experiències, relacions, identitats i espais per a viure i que nomes sorgeixen per mitja de la interacció amb aquesta determinada tecnologia. Per comunicar-nos, ja no cal coincidir ni en l’espai, ni en el temps. Un espai que ens permet desenvolupar diferents papers al mateix temps, seguint diferents pautes de comunicació amb els altres, diferents rols. Podem exercir la funció d’empresaris, indigents, treballadors, estafadors, espectadors, grans conversadors, vividors. Podem ser qui vulguem si tenim la capacitat per fer-ho, i sota cert control, redefinint completament la nostra persona. Sorgint un jo, creat virtualment, amb la possibilitat de definir una identitat sense límits físics. Aconseguint superar en aquest altre món paral·lel tot allò que ens limitava, anticipant una nova manera de concebre la pertinença, la identitat i la definició de comunitat. Així doncs, apareixen noves qualitats que s’afegeixen a l’entorn i el canvien, participant tots en un mateix espai o comunitat virtual, potenciant també els nostres sentits i les nostres habilitats humanes, inclús potser, amb el pas temps generant un sentiment de pertinença cap aquest col·lectiu. Esdevenim grups de persones que simulem i reconstruïm virtualment i de forma teòricament anònima la nostra identitat gracies a la Xarxa. Una Xarxa de xarxes formada per xips, circuits, ordinadors, programari, que generen una infraestructura invisible i inaccessible per a l’usuari o tal i com esmenten autors com Bauman, el wetware. Amb una manca de contextos físics i materials, una espècie de realitat simulada, continguda en les tecnologies de la informació i de la comunicació , però que tanmateix ni es falsa, ni és irreal. És una simulació, creativa, embrió d’una nova sociabilitat basada en entorns multimèdia, contextos dinàmics i virtuals. Unes característiques que per Tirado i Galvez conformen, la xarxa sociotecnica i també la noció de comunitat virtual com a veritables noves maneres de relacionar-nos que tenen la peculiaritat de definir-se a traves de la tecnologia.